martes, 24 de abril de 2012

TRADICIONS A VILAFRANCA: El solispassero perdut

Fent repàs per carpetes de l'ordinador, m'he trobat unes redaccions que van escriure al 2006 els meus alumnes, sobre tradicions a Vilafranca. Moltes d'estes han desaparegut, però crec, cal replegar-les per tal de tindre una memòria dels costums i tradicions que a poc a poc s'han anat perdent o modificant. Des d'aci vull convidar a la gent que vulga, a enviar-me al correu tradicions o costums de Vilafranca i seran publicades al blog.

EL SOLISPASSERO PERDUT
Hi havia una vegada, en un poble molt menut que estava a zona més, més alta de les muntanyes, més al nord de la Comunitat Valenciana i que es deia Vilafranca, un xiquet molt menut; tan sols tenia 3 anys i li deien PEPO.

En aquest poble, cada any, per Pasqua més o menys, se celebrava una festa molt tradicional que es deia La Solispassa.
La Solispassa consistia en que el “Retó” del poble, juntament amb l’escolà, els“coteros” i tots els xiquets, anaven per tots els carrers del poble. El “Retó”portava l’aigua beneïda, l’escolà un calder amb serradures banyades i tots els xiquets portaven una maça de fusta, feta a casa, molt gran.

Totes les cases del poble tenien les portes obertes i els esperaven. Quan arribava el capellà, si la porta estava oberta, beneïa la casa amb l’aigua beneïda, li tirava un grapat de serradures a la porta i la gent de la casa li donava ous.
Mentre tot açò ocorria, els xiquets cantaven:

“OUS I DINERS
QUE EL RETÓ NO DIRÀ RES”
En moltes ocasions, s’aprofitava per cantar cançons un poc tebieses:
OUS A LA FINESTRA
GARROTADES A LA MESTRA
OUS AL CAMPANÀ
GARROTADES A L’ESCOLÀ.

Però si la porta estava tancada, tots els xiquets, en la seva maça, colpejaven la porta fins obrir-la. D’aquesta forma, no podia quedar cap casa sense beneí.
Pepo era un xiquet que volia participar en aquesta festa i son pare li va fer una maça perquè poguera participar. Era una maça xicoteta i molt bonica.
Com Pepo era menut, sa mare li va dir:
- Pepo, ves a la festa, però com eres menudet, quan arribes a la plaça crida al pare, que està treballant i et replegarà.
Però Pepo, no volia ser menut i quan va arribar a la plaça, va cavil·lar:
Com m’he de quedar ací, si jo ja soc gran? Seguiré tota la festa i tombaré totes les portes del poble que estiguen tancades. Jo tinc més força que ningú!
Tota la comitiva caminava i caminava per totes les ravals del poble cantant les cançons de la festa:
EL DIMONI S’HA PERDUT
A LA FONT DE LA SALUT
HA EIXIT CARA
HA EIXIT CREU
A FONT DE SANT MATEU
I com aquesta moltes més.
Pepo cada vegada estava més i més cansat, i ja no pensava que tenia molta força per trencar totes les portes. Ja quasi ni li quedaven forces ni per carregar la maça.
A poc a poc, s’anava quedant de tota la gent. La maça ja no la podia ni portar al coll, la portava arrastrant per terra. Va començar a plorar perquè es trobava cansat, sol i perdut, més que el dimoni de la cançó.

En allò que va aparèixer un xic més gran i li va dir:

- Vols que t’ajude? Li va agafar la maça i li va donar la mà. El va portar a sa casa i allí va descansar.

Sa mare sols li va dir:

- Un no és gran quan vol, sinó quan ho és.
I Pepo ho va entendre per sempre.

(no tinc el nom de l'autor, si algú ho sap, li agraïria que m'ho féra saber per posar-lo)



2 comentarios:

  1. Hola Vanesa! Com que trobo que el teu bloc és fantàstic, t'he deixat una petita sorpresa en el meu.
    Salutacions.

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies Marta. Poso el premi a la pàgina corresponent

    ResponderEliminar

ELS JOCS OLÍMPICS EN CAPSES D'APRENENTATGE

Fa dues setmanes  vam començar un nou projecte dedicat als Jocs Olímpics, però no el treballem amb la metodologia d'ABP, sinò amb 7 caps...